Canet està situada a la plana al·luvial, a la vora de la riba esquerra del Ter. Aquesta ubicació ha fet que, durant la seva història, patís abundants inundacions que han arribat a negar l’església fins a la meitat de l’altura de la nau, segons explica la gent del poble. Les avingudes del riu han cobert aquesta zona del municipi de sorres, anomenades “sorreres de Canet”.
El poble es constitueix com un petit nucli de cases a prop de l’església de Sant Mateu, i unes quantes masies aïllades.
Canet és documentada per primera vegada el 1087 i, el 1182, és citada a l’Acta de Consagració de la Canònica de Santa Maria d’Ullà. També apareix en documents del 1280 i del 1401; més tard és associada a la baronia de Verges, a la qual encara pertany en el segle XVII.
L’Església de Sant Mateu de Canet és d’una nau amb capelles laterals i capçalera carrada. L’edifici ha sofert divers reconstruccions i reparacions en diferents èpoques motivades per les riuades abans esmentades.
En el frontis hi ha una porta rectangular, en la llinda de la qual hi figura la data de 1743. Aquesta pedra procedeix d’una masia de l’indret i fou col·locada a l’església després d’una de les inundacions que la deixà molt malmesa. En aquesta façana s’hi obre un petit rosetó; la part alta és de contorn curvilini decorat amb esferes de pedra.
L’interior del temple és d’estil gòtic tardà. La nau està dividida en tres crugies per dos arcs torals apuntats. La volta és de creueria amb claus sense decorar. A cada costat de la nau hi ha una capella, ambdues cobertes també amb el mateix tipus de volta de creueria. Sobre l’arc apuntat de la capella meridional hi ha un emblema en relleu i la data 1605. L’arc de la capella oposada data de 1744.
A la banda de migdia de l’església s’alça un campanar de planta quadrada, cobert amb una teulada de doble vessant.
L’església de Sant Mateu de Canet és una obra dels segles XVII-XVIII construïda, en part, en estil gòtic.
Dades extretes de: BADIA I HOMS, J.: L’arquitectura medieval de l’Empordà. Volums II-A i II-B. Diputació de Girona. Girona, 1978.